El resultat del treball de fografia, disseny, composició de textos, arranjaments musicals, soport econòmic, assessorament, logística... es veuen plasmats a la fi en Dèria, el primer disc de Mara Aranda&Solatge.

 1
               Panteixa la tramuntana a Punta Nati en els primers dies de l’hivern menorquí. Els ramats escolten el seu convit a la bogeria arrecerats dins les barraques de pedra seca. Passa la tramuntana pel golf de Roses i l’Empordanet deixant el cel net i pintant la nit d’un blau fosc i metàl•lic. Xiula el llebeig castigant el cap de Sant Antoni, estremint les atzavares i desfullant l’espígol. Brama el cerç baixant per l’Ebre, colpejant furiós les bardisses i assecant-ho tot al seu pas.
                Un pastor descansa en un amorriador camí de les planes. Vora seu, les oliveres retorcen una mica més la seua pell clivellada i somiquen deixant passar la ventada entre les fulles. El pastor s’ha assegut vora foc i ha tret, d’un fardell de pellissa, un rebequet que es féu fa unes setmanes amb una carabassa seca. Pega dos mossos a un rosegó de pa, tempra les cordes de budell amb cura, alena profundament i comença a cantar un vell romanç que li fa companyia. Els gemecs del rebequet es confonen amb el vent que en fa esqueixos de la melodia i se’ls emporta buscant la mar.
               El cançoner baixava del Pirineu pels lligallos i carrerades de la transhumància, per les rutes feixugues dels traginers, pels camins secrets del vent.

 

 2             

               L’oli crepita a la paella on es dauren unes dents d’all. Hi ha un poal ple de molls frescos i un cistell amb nyores seques. L’olor del sofregit es barreja amb la sentor marina que deixen anar les xarxes al sol i el salnitre que arrosseguen les ratxes suaus del llevant. Mor el dia per ponent i Venus blaveja zenital al bell mig d’un cel que té tots els colors del malva.
Sota un canyís, al voltant d’una taula de marbre i asseguts sobre cadires de boga, una colla de pescadors apura la jornada amb glops breus de vi. Un d’ells xiuxiueja una cançó mentre perd la seua mirada al fons del got com escrutant el pòsit púrpura del líquid. Canta una melodia italiana que va aprendre d’uns mariners napolitans amb qui havia coincidit a les aigües d’Algèria. La malenconia de la cançó sembla encomanar-se a la mateixa mar que llangueix en silenci.
               El cançoner entrava pels ports enganxat en les caixes de congres i llobarros, com un manat d’algues, com l’olor del mar.
 

3

               Sant Joan ha omplert de focs la nit mediterrània al mateix temps que juny ha omplert rambles i barrancs de baladres florits.
Fa unes hores, un sol violent abrassava les pedres i només la llesca de mar que s’albirava a llevant combatia, amb petits centellejos blaus, el blanc unànime de la llum. Pols, suor i cansament a les eres: els matxos voltaven exhausts damunt els blats madurs, menats per un cant de batre que mirava d’apaivagar les penúries de la feina: “Encara no són onze, i el sol ja pica...”.
Ara, però, la gent riu, canta i balla entorn les fogueres i repeteix amb profunda convicció els ritus ancestrals: saltar el foc, llençar coets, collir herbetes per tot l’any, banyar-se els peus a la mar i, en el cas de les dones fadrines, amagar una flor de carxofa davall el coixí. Des de les valls del Pirineu a les planes costaneres s’escolta el brogit de les celebracions i les seues músiques infeccioses.
               La cançó participava del treball i de la festa, s’elevava cap a la volta del cel, amb el fum de les falles i la pols de les eres, i estenia sobre el país el seu finíssim mantell de benestar i conhort.

4

               El rei dissolut jau amb una donzella aparentment desconeguda. A fora de la cambra guaiten “vint-e-quatre hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e dotze dones e dotze donzelles ab los ciris en la mà... e dos notaris” per constatar la consumació de la còpula. El rei jau amb la reina, però no ho sap: les seues apetències sexuals s’adreçaven cap a d’altres “gentils dones” i ara ha caigut al parany. Aquesta nit, si hem de fer cas a les cròniques reials, serà engendrat el futur Jaume I i, amb ell, una nova fesomia per al migjorn de l’Europa medieval.
               Tot succeïra en un breu interval de temps: poc després, Pere el Catòlic, el rei enganyat, caurà a la batalla de Muret i la corona catalano-aragonesa renunciarà definitivament al somni occità per iniciar un expansió cap al sud i cap a la mar, quan el jove rei assolesca l’edat de guerrejar.
               El nou Regne de València, guanyat pam a pam als andalusins, s’omplirà de colons que baixaran d’Aragó i Catalunya, aventurers a l’encalç de botí, camperols fugint de funestes servituds, càtars occitans amagant-se de la croada albigesa. I tots hauran de conviure forçosament amb els antics propietaris de la terra que hi romandran encara quatre segles sotmesos als nous senyors.
               Catalans, aragonesos, occitans i musulmans conformaran així el solatge del qual aflorarà, anys a venir, una nova i particular identitat.
 

Romanços tràgics cantats vora el foc, cants de batre improvisats sobre frases de fandango, danses de festa que amaguen cerimònies de galanteig, melodies que baixen pels rius o pugen cap els serrats.

               Mara Aranda i Solatge han volgut iniciar la singladura musical del seu projecte confeccionant un repertori recollit als territoris del que va ser la Corona d’Aragó: un feix de terra que s’estira des de la frontissa pirinenca perseguint el litoral mediterrani i s’enfila mar endins abraçant un grapat d’illes; un país d’identitat heterogènia i vacil•lant, custodi d’un riquíssim cançoner sorgit de l’aiguabarreig i la sedimentació de cultures diversíssimes, vingudes d’orient i d’occident, amb la mar pressentida sempre a llevant.

               Cançons de bracers que arriben de terres remotes per fer la collita, de cecs que recorren camins polsegosos per guanyar-se el pa a còpia de romanços, de músics llogats per a la setmana de festes, de pastors i de traginers, d’artesans i de menestrals, de camperols i de pescadors.
Els reis dibuixaren els mapes, erigiren fronteres, atorgaren furs. Les músiques vingueren, però, de la mà d’homes i dones aliens al devenir de les intrigues polítiques, de les vel•leïtats sexuals de la reialesa, de les seues cobdícies territorials. Habitants fortuïts d’un país el qual amb prou feines els oferia pa i jaç, que adoptaren un grapat de cançons apàtrides i, sedduïts pels seus valors estètics, les conservaren a la memòria i les transmeteren als seus fills.

               De la destil•lació d’aquell solatge, i de la dèria dels músics que hi han subsumit la seua maquinària creativa, naix ara aquest disc: si presteu atenció escoltareu com hi bateguen, com un murmuri somort, el rebequet del pastor, el cant xiuxiuejat del pescador, la pols de l’era, el fum de les fogueres i una diàfana, pregona, remor de mar al fons.

textos: Josep Vicent Frechina

ROMANCE DEL MONTAÑÉS / BALH DE GARRÒTS

De les redoladas pirinenques de Chazetania, Alto Gálligo i Sobrarbe, baixaven els romanços aragonesos cap a la plana dels Monegres seguint les rutes naturals dels ramats i les mercaderies. Allà va ser recollit aquest cèlebre romanç, conegut també com el “Romanze de Marichuana” i conservat en el seu aragonés original. Sembla que se solia cantar a Castillón de Monegros la vespra de la festa de Santa Anna. Com la mateixa cançó, el protagonista baixa del Pirineu buscant esposa i arrela a les planes.
El romanç és seguit d’una melodia aranesa de ball de bastons molt popular en altres contrades catalanes.

 De los altos pirineos
m’en bajé a la tierra plana
por cortejarle a una dona
que marichuana se llama.
Las mangas de lo gambeto
me llenaron de manzanas.
“Si te quiés casar con yo,
piénsatelo Marichuana.
Las alhajas que yo tengo
las diré en pocas palabras:
tengo una sartén sin coda
Que me la dio la tía Juana,
tengo una olla desansata
que me la dio la tía Urbana,
y también tengo un espedo
que me lo fize de caña”.
Preparemos lo bodorrio
con toda la parentalla.
Y vino el señor rector
con un sombrero de palla;
Y luego me preguntó
si quería a Marichuana
Y también le contesté
palabras muy escusatas:
que siempre la voy siguiendo
como lo buco a la cabra.
Y para cenar pusieron
una poca carne asada,
y pusieron unas coles
porque a todos nos gustaban.
Y estando a mitá de cena
sentimos ya la gaita
y nos marchemos ta’l baile
a bailar cuatro tocatas.
Y estando a mitá del baile,
lo miembro que se estiraba.
Y nos marchemos ta casa,
nos echemos enta cama,
hicimos un par de alforchias
de cuatro varas de llargas;
hicimos uno mocé
más hermoso que la plata.
Y lo mandemos ta’l mundo
a hacer el trica la traca.
Con esto y que darte adiós,
hermosísima Marichuana,
el romance ha terminado.
No debiera terminar,
en Castejón de Monegros
siempre hubiera de durar.
 

EL JILGUERILLO/AUBADA GENERALA DE VIELHA

També de la redolada dels Monegres procedeix la melodia d’“El jilguerillo”. La seua lletra original, escrita per algun mossén o algun erudit local, té un to coercitiu, edificant, allunyadíssim dels codis estètics populars: “tente y no cantes jilguerillo, / tente y no cantes ruiseñor. / Ya sale a cazar Cupido, / guarda guarda bien el nido, / con las alitas de tu rigor”. La segueix la melodia d’una aubada aranesa, dansa que en alguns pobles de la Vall se solia ballar en homenatge als forasters que hi havia acudit a la festa.

 

Alilorei alilireta porta al cabell un passador.
Alilorei aliloireta mira la nina va pel pont.

Ja voldries que et mirara, que no et girara la cara,
que no et digués llimeta agra, tarongeta sense suc.
Ai de la pena de l’aimador!
Alilorei alilireta amb les sinagües pels genolls
al davantal diríem cintes, la cinturella alilairó.

Ja voldria que em mirares i no em girares les galtes.
Escoltar-te dir no tardes, que m’han enganxat les branques
Ai les faldilles que noves són!

Alilorei alilireta quan dic que si tu dius que no
Alilorei alilireta quan dius que si jo dic que no
Si pugués i tu em deixares, si vullgués i me’n fiares,
faríem fi a les caminades, mudaria les sabates
per festejar-te com Déu si vol .

 

BOLERO DE GUADASSUAR / CANÇÓ DELS INNOCENTS

               El bolero, sempre solemne, refinat, teatral, sembla que baixà dels salons aristocràtics al carrer per fer-se més o menys popular. Fill il·legítim de la seguidilla, i sovint empeltat de fandango, el seu posat atractiu i les seues bellíssimes músiques feren fortuna en moltes comarques valencianes, especialment a la Costera i la Ribera. D’aquesta darrera, estesa cap al mar resseguint el traç atzarós del Xúquer, procedeix la melodia del Bolero de Guadassuar, recuperada d’una antiga partitura manuscrita.

En tindria de pena i em commouria.
El plor el qui vullguera
no tinc de pedra el cor.
I esvalotades amb dures ales
les aus que duen les noves,
d’una a l’altra torre.
I com s’esparverava l’ànima meua
en sentir l’esbart
que em portà benaurança.

Quan brollaven els planys
del pit d’aquell que jo vaig estimar,
m’ofegava en precs callats.
I deixa’m si vull plorar
perquè és la meua tristor.
I els laments que no entengues,
deixa’ls, que no són pocs.
I si vols pots plorar
perquè del teu pesar ningú no en sap,
i qui sap és perquè ho vol.

En teníem somriure de praderia
i als monts esguard.
Tu al brancatge i jo al fullam.
I quan ferida de mort me n’estremia,
el qui m’estimara, no volia la vida.
I amb els ulls resseguia el vol del corbs,
Ai gran desestimat les sagetes van per als dos.

No et confie bondat
perquè no et vull i mai no t’ho he amagat
Tu no em vols i el món no es cau.
I es un secrets a crits i clams
que no ens importa i prou.
 

NANS DE XÀTIVA

La processó del Corpus representa l’esplendor de la festa barroca: sensual, grandiloqüent, excessiva, doctrinària. La seua simbologia, bigarrada i complexa, on participen enramades, bestiari, personatges bíblics, danses rituals, parades militars i ordes religiosos, tots estrictament jerarquitzats, resulta ben bé indesxifrable per a una mirada actual.
El Ball de Nanos n’era —i n’és— un dels seus elements integrants. Reciclats, segurament, d’alguna cerimònia pagana, els nanos s’incorporaren a la processó per simbolitzar la situació d’inferioritat i d’acatament dels territoris infidels al misteri de l’eucaristia. A la processó els nans desfilen i executen una dansa que segueix el model dels balls públics valencians tradicionals.
 

Aigua no en beurà ni en voldrà
qui no sap de pou i de poal.
Mare bona, bon braç
cura i nafra tot de dolç grat.
Ai agre el vi breu al tast!
Fam i fel dels anys que han passat
doblegat el llom lluny del pa.
Espiga de l’aire, aire i va.

Qui no sap del verd d’olivar,
qui no toca terra amb les mans,
no comprén rialles ni plor,
no gau vida ni tem la mort

Ençà no ho hauran oblidat,
i de tant en tant el pesar
els sorprén de sobte al cantar
les velles tonades dels nans.
No ho hauran pogut oblidar.
Del pesar han fet un plany calm.
Es sorprenen quan al cantar
posen veu a l’aire, aire i va.
 

QUATRE TRAGINERS

Els traginers omplien camins i senderols amb el grinyolar dels seus carros i el ressò de les ferradures del bestiar. Transportaven mercaderies i notícies, sempre exposats a l’atac de bandolers i malfactors, dormint al ras i desplaçant-se per rutes impossibles.
El cançoner tradicional reserva un espai per glossar les seues heroïcitats i les seues misèries, especialment en contrades de topografia esquerpa i oratges despietats. Al Pallars, al Ripollés, a la Ribagorça, on els passos del Pirineu alimentaven llegendes i rumors, es cantaven cançons com aquesta, desfigurada pel temps però encara tocada d’un deix inquietant.

 Quatre traginers
que a la riereta porten cascavells.

El manto molt llarg,
l’aigua se l’enmena riereta avall.

Reclamen els sants,
els sants i la Verge.
La justícia els pren,
els sants i la Verge,
la justícia els pren.

I a la mitja nit
si els hi anat a veure la Mare de Déu,
si els hi anat a veure amb claus a les mans.
 

LA PORQUEROLA

Els camins del romancer s’estiraven amb una elasticitat misteriosa. El romanç de La Porquerola nasqué, segurament, a algun lloc de França o Occitània i ràpidament s’estengué per tota l’Europa occidental: Alemanya, el Piemont, la Llombardia, la Provença, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears... La història de la porquera traïda per la sogra i redimida pel marit suscità les simpaties de cultures molt distants: una sincronia sentimental vencedora d’idiomes i fronteres.

El rei n’ha fetes fer crides, que crides n’ha fetes fer,
que tots los mes galants homes a la guerra els ha mester.
Jo que tenc la muller jove a qui li la deixaré?
La deixaré a ca ma mare que la’m guardarà molt bé.

Al cap de les set setmanes, porquerola la va fer,
a la redoneta, porquerola la va fer.
I al cap de set anys que passen, veu venir un cavaller.
La porqueroleta veu venir un cavaller.

Déu vos guard, la porquerola, Déu vos guard bon cavaller.
Dis-me porquerola quin hostal hi ha vinent.
A casa la meua sogra trobareu tot lo mester.
Te d’allò que agrada per complaure als cavallers.

No em diríeu hostalera, quin sopar hi trobaré.
Hi ha gallina a l’olla i carn de moltó també.
Voleu dir-me hostalera, esta nit amb qui jauré.
Amb la porquerola que ma filla guardaré.

Fa set anys que en llit no em gite, altres set que n’estaré.
A prop la fogada, com si fos un gat cendrer
Si el vostre fill vos sentirà, vos en guardaríeu bé
Set anys no en tinc home, i esta nit tampoc tindré.

L’agafà per la mà blanca i a la cambra la dugué
Tu que no em coneixes, ara jo em descobriré
Catalina, catalina, tu n’ets la meua muller
I la porquerola en sos braços romangué

A on son les robes bones que tenies tu primer
Les te vostra mare, vostra germana també
Si no fóreu mare meua, de vos faria un cendrer
I vos ventaria en el puig més alt que se.

 

FANDANGO DE LA SERENA

La pervivència del cançoner sefardita és una exemple esborronador de fidelitat cultural i un dels enigmes més fascinants de la música popular.
Els descendents dels jueus hispànics arribats a Salònica fa més de cinc-cents anys custodien encara un repertori monumental d’on procedeix aquesta bella cançó d’amor. Les seues estrofes, utilitzades encara sobre melodies de jotes i fandangos arreu del país, amaguen alguns torbadors arcans culturals: el mite de les sirenes, fórmules retòriques inspirades en el Càntic dels càntics...
 

 En la mar hay una torre.
En la torre una ventana.
En la ventana una niña
que a los marineros llama,
que a los marineros llama.
En la mar hay una torre.

Dame la mano palomba
para subir a tu nido.
Maldicha que durmes sola,
kero subir onde ti.
Kero subir a tu nido,
dame la mano palomba.

Si la mar fuera de leche,
los pececicos d’almibar,
los barquitos de canela,
yo me mancharía entera,
por salvar la mi bandiera.
Si la mar fuera de leche.

Si la mar fuera de leche
y la noche no s’hisiera,
yo me haría pescador.
Pescaría mis dolores
con palavricas de amor
aunque nunca las pidieras.

 

DANSA DEL VETLATORI

En la societat rural valenciana la mort d’un xiquet es considerava motiu de celebració: no havia perdut la innocència i, per tant, la seua destinació segura era el cel. A l’empar d’aquesta creença, el vetlatori de l’albat es convertia en una festa on no mancaven la música i les danses. La idealització del ritual per banda dels grups folklòrics propicià l’aparició de diverses “danses del vetlatori” que, sobre l’estructura musical d’uns fandangos de la comarca de la Costera —els coneguts com “dotze i u”—, simbolitzaven un emotiu homenatge al nen difunt. El poeta Toni Mestre va escriure després uns versos inspirats en el dolor de la mare que completen aquesta bella peça de neofolklore popular.

Jo tenia un hort florit
de clavells i d’assutzenes,
de roses i de gesmils
que em llevaven dols i penes.

Cada dia matinet,
quan el sol d’orient eixia,
saludava al bon matí
amb el cor ple d’alegria.

Ara només puc plorar
llàgrimes de melangia.
Un mal vent se m’emportà
el clavell que més volia.

No hi ha consol per a mi,
però una cosa us diria:
gràcies amigues i amics
per la vostra companyia.
 

BATRES

No hi havia al camp feina més dura que el batre: una vegada segat el blat, calia separar-ne el gra de la palla. Un home, dalt d’un trill que arrossegaven dues bèsties, donava voltes a l’era xafant el blat mentre altres homes, amb forques, ventaven la batuda i amuntegaven el gra. Per animar el trot de l’animal es cantaven unes tonades d’una profunditat expressiva inaudita que exhibien una estranya filiació oriental.

 

 No plantes vinya en costera,
ni sembres blat en barranc,
ni et cases amb forastera:
mira que te enganyarà.

Cavallers mireu si es pena
que un home tan divertit
en el temps de la faena
està gitat en lo llit.

Amb eixos colors de cara
i eixe monyo tan rissat
cada volta que te mire
estic més enamorat.

El sol ja se’n va a la posta,
les gallines al joquer.
Que mal li sabrà al meu amo
pagar-me el jornal sencer.

Maravilla és tio meu
i en morir-se em deixarà
la guitarra i el pandero
i la gràcia pa cantar.

 

ELS CONTRABANDISTES

La topografia brusca i feréstega dels Pirineus els ha erigit en un país frontera on el domini dels passos i la comunicació entre les dues bandes de la serralada ha esdevingut un factor estratègic de primer ordre. A la comarca del Ripollés hi havia diverses rutes per traspassar la ratlla jurisdiccional i arribar al Vallespir: pel coll d’Ares o pel coll del Malrem traginaven els paquetaires fent contraban de béns i queviures, de licors i tabac... en una activitat que contribuïa notablement a sanejar la magra economia local. Les seues peripècies han restat fixades al cançoner i han nodrit de llegendes l’imaginari col•lectiu.

 

Quina cançó cantarem que tots la sapiguem? la dels contrabandistes.
a Banyuls varen anar a tabac a carregar tota una companyia.
En passar per fortià però, es varen toparamb la fomuda espia,
que a figueres se’n va anara contar-ho al capità: n-he vist contrabandistes


Bé me’n direu quants n’hi ha, me’n direu quants n’hi ha,vós que els haveu vistos.
Quaranta n’he comptat que ‘naven molt ben armats trabucs i carabines.
El capità va cridant: -minyons, au, endavant,anem a perseguir-los!
i allí on els trobarem baionetes pararem! farem carnisseria!

I en passar per Galliners allí ja hi varen ser amb els contrabandistes
ganivetades i trets la compànyia han desfet dels braus contrabandistes.
En veure tant de diner tots hi van voler sera grapats replegar-ne.
Ai, cançó qui t’ha dictat?un que en això s’ha trobat, un gran contrabandista.